Caterina K. es una profesora que desea con todas sus fuerzas volver a ser una niña. Lo que no sabe es que si rellena un formulario muy especial y se lo aceptan, su vida cambiará por completo y de una manera extraordinaria.

La família del meu pare és un retrat familiar de la mà d'una de les autores més reconegudes del nostre panorama actual, Lolita Bosch. En un clar homenatge al pare absent, la novel·la reconstrueix la història d'una ciutat canviant, cosmopolita i oberta al mar i al món, i n'explica els moments clau. Alhora, l'autora fa un exercici literari impecable novel·lant la seva pròpia vida i la dels seus avantpassats. De fil argumental hi trobem les vides dels cinc Ròmul Bosch, els pilars de la seva família; des del primer, que fou alcalde de Barcelona el 1905, just després del mític Rius i Taulet, i responsable de la construcció de l'actual Moll de la Fusta, fins al moment just en què l'últim Ròmul Bosch, ja a les acaballes del segle XX, aprèn a dir la paraula pare.

"Cantolla, simplement, és un home amb fe. Cantolla no dubta. Cantolla no pensa que les coses s?aconsegueixin gràcies a la sort. Cantolla no tem. Cantolla somia i es lleva un matí i va a parlar amb el President de la República. Convençut. Cantolla li proposa això: construir un segon pis a la ciutat. Un segon pis de globus aerostàtics que es lligaran al món amb àncores gegants. Com si el món fos un lloc quiet, pensa el president. I només pensa això. Després escoltarà el somni de Cantolla: àncores gegants que penjaran del cel com si els globus fossin vaixells i el mar un lloc estàtic. Àncores amb argolles que es clavaran als parcs i als jardins de la ciutat. Una ciutat que flotarà al damunt de la ciutat quieta. Això li proposa Cantolla al president: fer una ciutat que no pesi. Una ciutat als núvols. Una ciutat falsa."

En acabar la guerra civil els republicans van patir molt. Alguns van poder exiliar-se, altres no van tenir tanta sort...però en Manel i en Pere són massa joves per entendre-ho, i la seva amistat passa pel damunt dels ideals polítics de les seves famílies enfrontades. Encara que els seus pares no els deixen, ells es veuen cada dia per anar a banyar-se al riu o a jugar a dames al paller de Can Font. Només hi ha una cosa que els pot separar: un accident. I uns documents secrets que cap dels dos no sap que existeixen i que amaga la família d'en Manel. Perquè en Julià, el pare d'en Pere, els vol recuperar costi el que costi...

Lolita Bosch va néixer a Barcelona el 1970 i ha viscut a Albons (Baix Empordà),els Estats Units, l?Índia i, durant deu anys, a Ciutat de Mèxic. És llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona i té un postgrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. Ha escrit literatura infantil i juvenil, gèneres que li han aportat diversos premis, i en català ha publicat Això que veus és un rostre (2005), amb què va guanyar l?Òmnium Cultural d?Experimentació Literària el 2004, i Elisa Kiseljak (2005), publicada en castellà dins del recull Tres historias europeas (Caballo de Troya, 2005). Qui vam ser (Empúries, 2006) és la seva darrera novel·la. A partir d?una trucada, una veu femenina i anònima rememora en primera persona una història d?amor que va marcar la seva vida ara fa uns anys. Amb gran sensibiliat, la protagonista es confessa davant del lector i repassa les diferents etapes d?una relació intensa que va començar en una pensió de carretera i que, a cavall entre dues ciutats sense nom, s?ha anat desintegrant lentament fins que només en queden els objectes que la van definir: un àlbum de fotos, un dinosaure diminut, algunes cartes, una caixa de metall taronja i unes postals.Escrita amb maduresa i gran destresa narrativa, Qui vam ser és una personalíssima interpretació del món de la parella contemporània i una lúcida exploració del buit existencial que deixa un trencament sentimental, i confirma Lolita Bosch com una de les veus narratives més originals i innovadores de la nostra literatura actual.«L? autora ha suprimit les adherències innecesàries, els luxes superflus, ha llepat la prosa fins a allisar-la del tot i l? ha tibat fins a eliminar-ne les arrugues. El resultat és (un conte) llarg, singular, ben trabat, de paraula calmosa, que avança sense entrebancs i que ha aconseguit crear un imago mundi que es distingeix de la llunyania» Gemma Casamajó, Avui Cultura«Lolita Bosch se ha cargado la retórica, y ha construido un relato con los elementos mínimos. La historia se sostiene sobre una pauta perfecta y, sin grandes aspavientos, adquiere una resonancia universal» Juliá Guillamon, Culturas, La Vanguardia